arqueocatalunya.com/aficionat/epigrafia

	Càlem de punta tova: el resultat és una tendència a l'arrodoniment de les formes, contrast entre traços gruixuts i prims i més cal·ligràfica, això porta a l' Escriptura Capital Librària fins al segle VI. Després s'usarà per títols o capítols de llibres. S'usarà per a usos comuns, cartes, escoles, documents,... on el suport i l'element gràfic seran diferents, el calem de punta dura à té traços fins i igualats. A les parets de les cases també hi veiem la grafia on l' instrument era un punxó, la qual cosa provoca canvis morfològics. També la rapidesa a l'escriptura provoca canvis morfològics que donen origen a l'escriptura Capital Cursiva amb tendència a la inclinació, a unir traços de lletres continues i a separar traços integrants de la mateixa lletra, també introdueixen algunes formes de la minúscula. És fina i sense contrast de gruix. Apareixerà també la Capital elegant (segle I a.n.e. - VI) , però és més una imitació en la que es reprodueixen les obres de Virgili, és més un joc cal·ligràfic que imita l' Escriptura Capital Epigràfica de formes molt geomètriques i molt contrastades.
	El canvi del papir pel pergamí pot provocar un canvi en la direcció del traç. Roma adopta el rotle de papir cap al segle II a.n.e. però comença a substituïr-lo pel pergamí entre els segles III - IV. Escriptura uncial (segles IV - IX): els contactes entre cristians orientals i occidentals a partir del 313 van esdevenir en una nova tiologia per copiar la Bíblia del grec. La característica més iteressant és l'aspecte arrodonit d'algunes lletres com la E, G, M però també són característiques la A i la D. És interessant que cap al segle VII - VIII es comencen a separar una mica les pareules. És una lletra quasi minúscula però bilinial, per tant, segueix essent una majúscula. La introduccó de les minúscules es pot donar a partir del Librari, però també pel canvi d'angle d'escriptura i per la introducció del pergamí, cap al segle IV ja trobem exemples de llibres copiats en minúscules. A aquest tipus se l'anomena semi-uncial, però no té res a veure amb la uncial, és més aviat una minúscula librària, la maera ràpida d'escriure el Librari, també hi ha una forma més cursiva, aquesta es fa servir en documents de caràcter privat. La semi_uncial té tot l'alfabet minúscul, la N és minúscula la A és lleugerament oberta per la part superior. Tmabé hi trobem moltes lletres lligades o nexes. A partir del segle V - VI hi ha elements que fan que la unitat cal·ligràfica que existia fins al moment es diversifiqui. La caiguda de l'Imperi Romà d'occident és l'element clau. El sistema educatiu romà era molt eficient, amb la desmembració moltes zones es queden aïllades, la manca de comunicacions efectives i l'augment de l'analfabetisme, juntament amb la disminució de les produccions gràfiques, provocarà l'aparició de formes i/o tipologies, que tenint la mateixa arrel llatina, s'expressaran de formes diverses. Aquest fenomen les escriptures pre-carolines o nacionals. En aquest sentit, n'hi ha quatre que són les més destacades, tot i que la que ens interessa més és aquella que afecta a casa nostra. Escriptura Insular: de producció a la Gran Bretanya i Irlanda. La Veneventana: típica del sud de la Península Itàlica. La Merovíngia: pròpia de la Gàl·lia, de fet, és més freqüent al Nord i centre de França. L'esciptura Visigòtica: (segle VI - IX, en alguns indrets de la P.Ibèrica fins al segle XII i fins i tot fins al S. XV). Evolució natural de l'esciptura a bona part de la Peninsula Ibèrica i a la Septimània. Hi ha dos formes: La cursiva que sembla evolucionar de la minúscula cursiva librària i la Librària que podria evolucionar de la Uncial (Rovira Ermengol), o de la cursiva amb influècies de la uincial i semi-uncial (Lehmman) o directament de la cursiva feta més cal·ligràfica (Schiaparelli). Si els experts no es posen d'acord en la seva evolució, la cosa no millora quan parlem del focus inicial de producció, així des de Sevilla fins a Tolosa, passant per Toledo i Catalunya... tot és possible, cadascú defensa la seva tesi. Comparteix algunes formes amb l'escriptura merovíngia per la seva proximitat geogràfica i les característiques més destacades són les següents: La a i la u són semblants a les uncials, la lletra H la pot aparèixer en qualsevol lloc, de vegades una mateixa paraula es pot escriure amb o sense H. Quan hi ha una lletra S seguida d'una consonant, es col·loca una I davant de la S. Per exemple: la paraula Scriptura, en merovingi es transforma en: Iscriptura. Però també a la inversa, és a dir, si ja hi és la I al davant d'una S, aquesta I es treu. Exemple: La parula Ista es transforma en Sta. També s'escriu sense distinció les següents lletres: d/t - b/p - c/g - g/i. I si hi ha dues cosonants seguides iguals, només se n'escriu una, per exemple: Ecclesia = Eclesia. Alfabet Visigòtic Font: Wikipèdia. Amb el temps comencem a veure abreviatures, contraccions, combinacions de lletres, et...una bona part són anteriors al període visigòtic, però és a partir del segle XIII quan es multipliquen i moltes vegades només es pot averiguar el sentit d'una paraula o pel context o per la temàtica de l'escrit. A continuació us poso un bon nombre d'abreviatures.

Càlem de punta tova: el resultat és una tendència a l'arrodoniment de les formes, contrast entre traços gruixuts i prims i més cal·ligràfica, això porta a l' Escriptura Capital Librària fins al segle VI. Després s'usarà per títols o capítols de llibres. S'usarà per a usos comuns, cartes, escoles, documents,... on el suport i l'element gràfic seran diferents, el calem de punta dura à té traços fins i igualats.

A les parets de les cases també hi veiem la grafia on l' instrument era un punxó, la qual cosa provoca canvis morfològics.

També la rapidesa a l'escriptura provoca canvis morfològics que donen origen a l'escriptura Capital Cursiva amb tendència a la inclinació, a unir traços de lletres continues i a separar traços integrants de la mateixa lletra, també introdueixen algunes formes de la minúscula. És fina i sense contrast de gruix.

Apareixerà també la Capital elegant (segle I a.n.e. - VI) , però és més una imitació en la que es reprodueixen les obres de Virgili, és més un joc cal·ligràfic que imita l' Escriptura Capital Epigràfica de formes molt geomètriques i molt contrastades.

El canvi del papir pel pergamí pot provocar un canvi en la direcció del traç. Roma adopta el rotle de papir cap al segle II a.n.e. però comença a substituïr-lo pel pergamí entre els segles III - IV.

Escriptura uncial (segles IV - IX): els contactes entre cristians orientals i occidentals a partir del 313 van esdevenir en una nova tiologia per copiar la Bíblia del grec. La característica més iteressant és l'aspecte arrodonit d'algunes lletres com la E, G, M però també són característiques la A i la D. És interessant que cap al segle VII - VIII es comencen a separar una mica les pareules. És una lletra quasi minúscula però bilinial, per tant, segueix essent una majúscula.

La introduccó de les minúscules es pot donar a partir del Librari, però també pel canvi d'angle d'escriptura i per la introducció del pergamí, cap al segle IV ja trobem exemples de llibres copiats en minúscules. A aquest tipus se l'anomena semi-uncial, però no té res a veure amb la uncial, és més aviat una minúscula librària, la maera ràpida d'escriure el Librari, també hi ha una forma més cursiva, aquesta es fa servir en documents de caràcter privat. La semi_uncial té tot l'alfabet minúscul, la N és minúscula la A és lleugerament oberta per la part superior. Tmabé hi trobem moltes lletres lligades o nexes.

A partir del segle V - VI hi ha elements que fan que la unitat cal·ligràfica que existia fins al moment es diversifiqui. La caiguda de l'Imperi Romà d'occident és l'element clau. El sistema educatiu romà era molt eficient, amb la desmembració moltes zones es queden aïllades, la manca de comunicacions efectives i l'augment de l'analfabetisme, juntament amb la disminució de les produccions gràfiques, provocarà l'aparició de formes i/o tipologies, que tenint la mateixa arrel llatina, s'expressaran de formes diverses. Aquest fenomen les escriptures pre-carolines o nacionals. En aquest sentit, n'hi ha quatre que són les més destacades, tot i que la que ens interessa més és aquella que afecta a casa nostra.

Escriptura Insular: de producció a la Gran Bretanya i Irlanda.

La Veneventana: típica del sud de la Península Itàlica.

La Merovíngia: pròpia de la Gàl·lia, de fet, és més freqüent al Nord i centre de França.

L'esciptura Visigòtica: (segle VI - IX, en alguns indrets de la P.Ibèrica fins al segle XII i fins i tot fins al S. XV). Evolució natural de l'esciptura a bona part de la Peninsula Ibèrica i a la Septimània. Hi ha dos formes: La cursiva que sembla evolucionar de la minúscula cursiva librària i la Librària que podria evolucionar de la Uncial (Rovira Ermengol), o de la cursiva amb influècies de la uincial i semi-uncial (Lehmman) o directament de la cursiva feta més cal·ligràfica (Schiaparelli). Si els experts no es posen d'acord en la seva evolució, la cosa no millora quan parlem del focus inicial de producció, així des de Sevilla fins a Tolosa, passant per Toledo i Catalunya... tot és possible, cadascú defensa la seva tesi.

Comparteix algunes formes amb l'escriptura merovíngia per la seva proximitat geogràfica i les característiques més destacades són les següents:

La a i la u són semblants a les uncials, la lletra H la pot aparèixer en qualsevol lloc, de vegades una mateixa paraula es pot escriure amb o sense H. Quan hi ha una lletra S seguida d'una consonant, es col·loca una I davant de la S. Per exemple: la paraula Scriptura, en merovingi es transforma en: Iscriptura. Però també a la inversa, és a dir, si ja hi és la I al davant d'una S, aquesta I es treu. Exemple: La parula Ista es transforma en Sta.

També s'escriu sense distinció les següents lletres: d/t - b/p - c/g - g/i. I si hi ha dues cosonants seguides iguals, només se n'escriu una, per exemple: Ecclesia = Eclesia.

Alfabet Visigòtic Font: Wikipèdia.

Amb el temps comencem a veure abreviatures, contraccions, combinacions de lletres, et...una bona part són anteriors al període visigòtic, però és a partir del segle XIII quan es multipliquen i moltes vegades només es pot averiguar el sentit d'una paraula o pel context o per la temàtica de l'escrit. A continuació us poso un bon nombre d'abreviatures.

El que hem vist, és que en un moment donat apareixen diverses formes segons la zona en la que són escrites, això canvia cap al segle VIII quan Carlemay proclama una reforma en la que s'instaura una tipologia que tornarà a ser comuna per a la major part del continent europeu. Es tracta de la Minúscula Carolina.

Cap la possibilitat que sigui una evolució de la semi-uncial, amb formes arrodonides. Cap a mitjants del segle IX, a Catalunya, hi ha una espècie d'escriptura mixta entre visigòtica i carolina, però sembla que cap al 880 només queda la carolina. Entre 880 i 1200 la tipologia evoluciona tornant-se cada vegada més rígida.

A finals del segle XI, a Anglaterra es comença fer servir un nou tipus d'estri d'escriptura, unaploma amb la punta tallada al biaix per l'esquerra. Aquest estri provoca que les traces de les lletres siguin més rígides i linials i geomètriques, neix l'escriptura Gòtica. A Catalunya ja la tenim a mitjans del segle XII amb una forma semi-gòtica, després, cap al segle XIII apareix una tipologia pròpia, la Gòtica Textual.

Una de les característiques, a part de l'esmentat geometrisme, és que si una lletra és còncava i la següent és convexa, aquestes dues lletres es fusionen, per exemple:

Seguint la tradició anterior, la gòtica escriu moltes abreviatures, de vegades una mateixa paraula pot tenir més d'una abreviatura.

Però aquest tipus d'escriptura tant rígida no servia per al munt de documents que s'havien de produïr a diari, és per això, i per facilitar la tasca, que es va recuperar la minuscula carolina fins al segle XII, quan apareix un forma cursiva de la Gòtica, els traços s'inclinen i les astes s'allarguen, s'usen enllaços gràfics i moltes abreviatures. Aquesta Gòtica Cursiva s'usa per a llibres i per documents notarials. Bona part d'aquests documents amb aquesta tipologia es feien en les llengües pròpies de cada zona, i és clar i evident, a Catalunya es feien en català. Aquesta cursiva s'anirà esti·litzant, amb traces més allargades, més cal·ligràfiques, i això va donar peu a la Lletra Bastarda, sobretot per a còpies de llibres en català, que es caracteritza també per que aquelles lletres que tenen astes allargades, la part central de l'asta és més gruixuda que els exteriors. Aquesta tipologia va perdurar fins al segle XVI, quan comença a introduïr-se des d'Itàlia la lletra Humanística, que és la que fem servir avui dia.