Les fonts escrites de l'època ens parlen de senatus, regulus, etc. quanes refereixen a les estructures polítiques dels ilergetes, així doncs, hem de pensar en una societat molt jerarquitzada i políticament complexa. La realitat arqueològica sembla confirmar aquestes relacions de control per part d'una elit i d'un emplaçament respecte a la resta. La numismàtica i el poder militar que varen demostrar fent front als romans, només podia respondre al poder i la magnitud d'una societat estratificada amb un regulus al capdavant.

La seva economia es basava principalment en el cultiu de secà i en la ramaderia. Els romans esmenten el blat ilergeta en moltes ocasions, i les grans extensions de muntanys, valls i prats, permetrien una gran quantitat de caps de bestiar.

Cal no deixar de costat les produccions artístiques i artesanals, on sembla que els ilergets hi tenien la ma trencada, especialment en la ceràmica orientalitzada, en orfebreria i teixits.

Tenint en compte la participació en diverses campanyes de la Segona Guerra Púnica (218 - 202 a.n.e.) al costat dels cartaginesos, i la importància de la cavalleria dels guerrers locals, cal pensar que una de les tasques ramaderes més importants seria la cria, cura i pastura de cavalls.

Una característica dels assentaments ilergetes és la manca total de sitges.

Tal com s'ha esmentat, els ilergetes van fer front als romans en diverses ocasions, una de les darreres ha quedat per a la posteritat donada la magnitud, potser enaltida pel temps i les cròniques, de dos magnífics guerrers: Indíbil i Mandoni.

El cabdill ilergeta Indíbil va ser aliats dels cartaginesos, però aquests van demanar massa penyora per certificar la fidelitat dels íbers de ponent, així fou que, davant les millors condicions plantejades pel romà Publi Corneli Escipió, es van passar a l'altre bàndol amb un tracte directe amb el cònsul romà.

Al 206 a.n.e. corre la notícia que Escipió és mort i Indíbil es revolta, doncs la seva fidelitat no era amb els romans, si no amb el propi Escipió en exclusiva, així deuria pensar que ja era lliure de fer i desfer. el problema fou que Escipió no estava ni mort ni malalt i va promoure la represàlia i el pagament d'un important estipendi, cosa que no va agradar massa al cabdill ilergeta que, aprofitant la marxa del cònsul a Àfrica, va tornar a la càrrega.

Sobre l'any 205 a.n.e. els ilergetes van portar al camp de batalla uns 30.000 homes, potser no n'hi havia ni la meitat, en front d'un exèrcit romà experimentat. Els proconsols Luci Corneli Lèntul i Luci Manli Acidí no vàren tenir pietat i el cabdill va caure durant la contesa. Poc després tota la guarnicío ilergeta va sucumbir.

De Mandoni sabem que va fugir amb alguns homes, però els ancians, o classe aristocràtica ilergeta, el van capturar i lliurar a l'enemic que no va dubtar en executar-lo. La història ens diu que Mandoni era germà d'Indíbil, però altres fons el situen coma cabdill o aristòcrata dels Ausetans.