El feudalisme

Es tracta d'un sistema socio-polític-econòmic que té els seus orígens en els segles VIII i IX, però que no és plenament efectiu i reconegut fins a mitjans del segle X. Aquest té la facultat de dotar d'uns poders exclusius, i gairabé ilimitats, a unes clases superios que viuran de la feina i les rendes de la resta de la població. És la conseqüència de que el rei o comte no tingui prou ingressos (o excessius gastos) i per això entregui terres i poder a altres nobles inferiors, els quals a canvi, li proporcionaran l'ajuda econòmica i humanitària que li calgui. Aquest canvi de forces proporcionarà diversos efectes en la societat medieval.

Factors que intervenen en la formació i consolidació del feudalisme:

Demogràfics: augment de la població afavorida pels períodes de pau i l'absència constant d'epidèmies.

L'or musulmà: les razzies catalanes sobre territori musulmà aporten moltes riqueses, principalment monedes. Els senyors catalans imitaran als musulmans encunyant moneda, i així tenim un nou tipus de significat al diner: no només serveix per pagar, també porta una espècie de propaganda impresa que dóna un predomini i notorietat a la persona que la produeix.

El canvi climàtic: això que ara està tant de moda, ha passat abans. Des de mitjans del segle IX les temperatures augmenten així com els índex de pluviositat, provocant unes millors i majors collites amb un conseqüent excedent (que algú ha de controlar).

La revolució agrícola: Lligat amb el canvi climàtic i l'aument demogràfic que provoca una repoblació de terres buides. Bàsicament consisteix en la roturació de les terres i les noves tecnologies del moment, pricipalment els adobs, els estris i els molins d'aigua, dels quals en tindran el control els senyors feudals.

El paper de l'església: l'estructura piramidal eclesiàstica afavoreix, i justifica en moltes ocasions, els procés feudal.

De fet el paper de l'església és crucial, gairebé tot serà sacralitzat.

El procés resumit és el següent: el model medieval a Catalunya és afavorit per la territorialitat dels comtats. La gent viu al voltant d'un castell o recinte emmurallat (encastellament) i sota la protecció d'un comte, vescomte o vicari. Les terres cada vegada estan en mans de menys persones, les donacions o els contractes de precari afavoreixen aquest procés. Amb el temps, els pagesos seran servidors d'un senyor, en tots els sentits, cada cosa que vulguin fer haurà de rebre el visti plau del seu amo.

L'aristocràcia tardorromana o de principis de l'època medieval esdevé en noblesa amb la qual cosa encara té més poder, un poder recolzat per la institució eclesiàstica que és respectada per tothom. La noblesa es casa amb noblesa o aristocràcia adinerada, amb la qual cosa, cada vegada té més poder.

Un element important és la funció militar. Així com abans del segle IX els camperols podíen tenir armes i batallar, a aprtir del segle XI això queda restringit a la clase noble. I amb aquest aspecte entrem a les relacions de vassallatge.

El vassall és un noble (mai un camperol) que jura fidelitat a un altre noble, normalment de major rang. En el contracte de vassallatge hi ha una sèrie de drets i deures entre els uns i els altres:

Vassall: està obligat a socórrer i a ajudar al seu senyor en el camp de batalla i d'allotjar-lo i participar en la vida quotiudiana quan aquest ho demani. Ha de demanar permís al seu senyor per a certes coses, per exemple si vol introduïr a gent nova al seu castell. El vassall es responsabilitza del castell i les terres del voltant que li corresponen.

Senyor: ha de concedir un feu, amb terres, diners i treballadors al seu vassall. Amb el temps, s'estableix el feu hereditari.

Els camperols: no són vassalls. Els senyors feudals, poc a poc, s'atribueixen funcions públiques que anteriorment posseïen els comtes, i els nous camperols, a més de no tenir la propietat de la terra (normalment), han de pagar una renda, que de vegades és superior a l'excedent que puguin generar. Però de contractes n'hi ha diversos. Per exemple n'hi ha un en que propietari i arrendatari comparteixen gastos i beneficis, però també hi ha camperols que no només no tenen gaires drets, si no que a més, estan adscrits a la terra, si la terra passa de mans, el camperol canvia de senyor. Finalment hi ha el Remença, un tipus de contracte en el que el camperol pot abandonar les terres pagant per ell i per tota la seva família al seu senyor. Al segle XIV un terç dels camperols catalans tenen aquest tipus de contracte.

En definitiva, la societat feudal està més en mans de la nova noblesa (antiga aristocràcia) que dels comtes i reis. Aquesta noblesa acumularà terres i rendes molt superiors a les del mateix comte, i tindrà al seu servei a camperols i artesans.

En aquestes ordres mendicants hauriem d'incloure una de gran trascendència a casa nostra com són els Càtars. Efectivament, repudiats per l'església catòlica per la seva estructura i creences apòcrifes, van tenir un paper molt destacat en el nostre territori, al punt que Pere I, el Catòlic, va anar a lluitar a Muret (1213) en defensa del càtar Ramon VI de Tolosa. La història dels càtars va acabar igual que la Batalla de Muret, derrotats i gairebé extingits. La historiografia ens diu generalment que la caiguda dels darrers càtars fou a la fortalesa de Montsegur, el 16 de març 1244, però en realitat el darrer reducte en caure fou el Castell de Queribus onze anys més tard.

A casa nostra tenim alguns indrets amb presència càtara o de "bons homes" com també se'ls coneixia, sobre terres dels senyors de Bretós (Berga), dels Pinós (Bagà i Gósol), de la família Castellbò (Casetllbò) o dels senyors de Josa (Josa de Cadí).

L'església està estretament lligada a la noblesa catalana, sovint els bisbes són familiars dels comtes o de l'aristocràcia. El seu paper és fonamental si tenim en compte que en aquell moment Catalunya, i per extensió , Europa, és cristiana. La influència i la capacitat d'intervenció en aspectes no eclesiàstics és molt important i sovint determinant. Un exemple són les assemblees de Pau i Treva. Fou l'abat Oliba al 1027 el primer en presidir-ne una.

Resumint direm que aquestes jornades servien per aturar una batalla, dialogar i obrir uns camins segurs per què comerciants, pagesos, etc. poguessin prosseguir amb les seves tasques, bàsicament era separar els que lluitaven dels que no lluitaven per no malmetre a aquests segons. Eren jornades on es parlava de pau, els catalans vàrem ser pioners en aquests assumptes tal com va expressar eloqüentment el gran Pau Casals a l'Assemblea de Nacions Unides el 24 d'octubre de 1971.

El darrer aspecte que voldria destacar, per no extendre'm massa, és el paper importantíssim que vàren tenir monestirs com els de Ripoll o Vic en la confecció i reproducció de llibres, gràcies a aquells hàbils escribans avui dia tenim un amplíssim ventall de documents d'aquella època i d'altres molt anterios.